PERQUÈ ENS FAN CALLAR SI NO ENS AGRADA EL SILENCI

Entren a l'aula, parlant en petits grups. Es dirigeixen al seu lloc. Baixen les cadires que estan damunt la taula per facilitar la feina a les dones  de la  nateja. S'asseuen . Els miro, em miren. Obren les motxilles per treure els estoigs i les   llibretes. Tothom està preparant per començar la classe. Per  un moment es fa un gran silenci i començo a sentir els sons més nimis, com el xeric d'alguna cadira, l'estusec de l'alumne costipar per l'alergia primaveral, el brunzit de la típica mosca que queda atrapada davant els vidres escalfats pel Sol del matí que busca una sortida al carrer i no la troba; la fregor de les taules i les cadires de la classe del pis d'abaix que preparen l'aula per fer un exàmen, els bots constant de la pilota de bàsquet perque els alumnes començen la classe d'educació física.
Els meus alumnes estan tranquils.¿Quan diran alguna cosa?. Es bellugen mira el rellotge. Alguns estudianrs guaiten a fora per la finestra, fent veure que estan de tornada. Això duran uns bons quinze minuts, fins que finalment un dels alumnes trenquen el gel amb un xiuxiueig:

_ Què passa aquí? _pregunta.

Aleshores comença lentament una discussió _que és el que ells havien volgut tota l'estona per perdre temps de classe. Però jo volia saber  l'efecte del silenci en les relacions humanes. ¿Per què ens incomodava tant, el silenci? i ¿Per què ens sentim millor amb el soroll?